Joan F. Mira

Un vespre d’hivern vam anar al Grau, a menjar clòtxines, a la taverna que hi havia dins del port mateix, allà on s’acaben els molls de càrrega de ponent, després de les vies i les grues i les muntanyes de sal, i comença l’escullera del far. Lloc ple de munts hostils de ferro rovellat, clapes de greix per terra, fustam podrit i rotllos de cables inservibles, i on hi havia permanentment una parella de la Guàrdia Civil. Però el patró de la taverna, home panxut i de grans mostatxos a la italiana, cuinava unes clòtxines mereixedores del llarg viatge en tramvia i de la caminada pels molls seguint el carril del tren que allí mateix moria. Clòtxines com només se’n poden menjar de semblants a ca la Pilareta del Barri del Carme, catedral de la clòtxina, que podria fer i ha fet de marc i argument de memorables poemes, però tan lluny del seu natural ambient de mariners, d’olors de port i de vaixells quiets en la nit, a més que la barra de la Pilareta era sempre congestionada de masses de gent que devorava cassoletes senceres mentre els de darrere passaven el braç per agafar les seues amb una mà i amb l’altra la gerra de cervesa, i tot el local esdevenia un llac negre i nacrat de corfes de clòtxina dins del qual hom s’enfonsava fins els genolls i no es podia fer mitja passa sense esclafar grapats de corfes fent un crrrec crrrec seguit que m’esmussava insuportablement. A la taverna de l’escullera, doncs, lloc més tranquil, taules cobertes d’un hule de quadrets blancs i blaus i en una paret una roda de timó repintada i velles xarxes penjant amb els seus suros, el Gabriel Lluch va començar a beure vi acompanyant les clòtxines i el suquet coent de llima, pebre blanc i vitet…

Joan F. Mira, El desig dels dies (València: Tres i Quatre, 1981)