6 de juliol de 1987

Xafogor, fulles seques. Cavall Fort. Comentari del dia: els controls de la policia. Aquest matí han continuat. Els qui han vingut de fora han quedat servits. Retards de quatre i cinc hores. La impressió general és que aquests controls no serveixen de res. Jo no ho veig tan clar. A mi em sembla que és més fàcil que els agafin si els busquen que no pas si no els busquen. Si més no, aquests controls, bé deuen limitar i modificar la seva llibertat de moviment. Em telefona en Benet Rossell. Demà li tindré llesta la revisió dels diàlegs de la pel·lícula Despertaferro. Li anticipo la qüestió de les comes. Són molt importants, les comes. Marquen no solament les pauses sinó l’entonació, les ruptures que divideixen la frase en seqüències, el punt màxim de l’èmfasi de cada una d’aquestes seqüències. No ho marquen, tot això, amb prou eficàcia i claredat, és cert, però no disposem de res més. Em sembla que en Benet Rossell ho ha entès molt bé.

Telefonem a l’Ajuntament, per saber quan ens pagaran la subvenció que ens han concedit. Encara no ho saben, però com que va a nom meu, diuen que justament hi ha una quantitat de cent disset mil pessetes pendent de cobrar, des de l’any 85. Honoraris de les meves classes! Però si jo vaig presentar la dimissió fa una colla d’anys! Que un ofereixi resistència a cobrar, sempre els posa molt nerviosos, els de l’Administració. Si més no, els de l’Ajuntament. Troben que no hi ha res tan senzill com cobrar: un cobra, se’ls gasta com vol i ja no s’hi ha de pensar més. La informatització no ha pas eliminat la rutina burocràtica. Soc dins d’un ordinador, ve-t’ho aquí, en un disquet, en un programa, que genera una ordre de pagament. I potser no saben com fer-ho per alterar aquesta ordre, per eliminar-la. Tot té els seus límits —diuen els especialistes. Sort, encara, que no soc dins el programa de l’ordinador del Ministeri de la Justícia, o de la Governació, amb l’ordre que he de fer un mes de presó cada any. I jo em resisteixo a cobrar: l’ètica, la integritat moral, l’honradesa… I, d’altra banda, no se sap mai. I si cobro i un dia m’envien la guàrdia civil a casa? Justament ara, que la policia fa tots aquests escorcolls buscant els terroristes i ja se sap que en aquests casos sempre es troba altra gent, que no té res a veure amb el que busquen, però que, tanmateix, s’han col·locat al costat dolent de la llei i hom aprofita l’ocasió de bon grat i cap a l’hostal del carrer Entença falta gent. Ja m’ho imagino: «És veritat, mestre: és ben clar que vós no teniu res a veure amb els terroristes de les bombes, però, tanmateix, heu percebut més de vint mil duros de l’administració pública que legítimament no us pertoquen, us heu aprofitat, sense cap mena d’escrúpols, d’un error de l’ordinador —tothom es pot equivocar— i això s’ha de pagar. Fernández: posi les manilles al cavaller». Però, en fi, ja ho veurem: són tan llaminers, els calés!

També truquem al Departament de Cultura, de la Generalitat de Catalunya, amb la mateixa finalitat —vull dir, demanar com tenen la subvenció— però no aconseguim d’establir-hi contacte.

Em venen a veure els valencians. Acaben d’arribar de València, efectivament, amb cotxe, i també s’han trobat amb el cacau dels controls. Són dos, d’aspecte una mica psicodèlic, però em sembla que són bona canalla. Es diuen Joan Escrivà i Pep Mata. Es proposen de continuar la publicació de la revista Camacuc. Com que l’empresa que l’editava deu molts diners, la manera que han trobat és constituir una nova societat i comprar la capçalera de la revista. Així la nova empresa no arrossegarà els problemes de l’anterior. Em diuen que la Generalitat valenciana tenia 1.200 subscripcions i que n’hi ha 1.900 de pròpies. Tot plegat, pela amb deu. Vull dir 3.100. Així, és clar, malgrat que no cobrava gairebé ningú, la revista no es podia sostenir. Diu que ja n’havien fet, ja, de campanyes de promoció, però resultaven gairebé inútils. Llevat de la Generalitat, les altres institucions se’n desentenien: no en podíem obtenir ni un xavo. Ara, la Conselleria d’Ensenyament els ha promès més de 3.000 subscripcions i, així, els meus visitants es veuen amb cor de reprendre la publicació. Venien, es veu, una mica inquiets per la meva rebuda, però jo els he promès tota la col·laboració que estigui al nostre abast. Sortint de Cavall Fort se’n van a veure en Ramon Casals: s’interessen pels drets de publicació del Massagran. Suposo que en Casals els rebrà bé.

M’ha telefonat un senyor de l’Àrea de Trànsit, de l’Ajuntament. És el dia de l’Ajuntament, avui. Hi estic en deute? No. Sovint els maleeixo els ossos, perquè deixen aparcar a tot arreu i no limiten els excessos dels automobilistes que es comporten incívicament, però no ho he fet mai en públic: per tant, no em poden retreure pas res. Telefono: es tracta d’una consulta lingüística. En la terminologia del trànsit establerta per l’Ajuntament de Barcelona havien fixat el terme carril per a designar cada una de les franges d’un carrer o d’una carretera per on poden circular els cotxes. I ara, els de la Generalitat de Catalunya en diuen via. Què s’ha de dir? Què és més correcte, carril o via? A mi em sembla, dic, que tots dos termes són correctes, vull dir, que no sé veure cap raó lingüística que privi l’ús de cap d’aquests dos mots amb el valor de què tractem, i que, essent així, l’Administració s’ha de decidir per un, exclusivament, i que és així com s’imposarà. Ara, si l’Ajuntament de Barcelona, amb el seu pes específic tan considerable, i la Generalitat de Catalunya no es posen d’acord, què hi podem fer?

Rebo la revista Escola Catalana. Hi ha un article de l’Ernest Sabater en què posa els meus escrits com a model de l’ús del català d’acord amb una selecció de formes de llenguatge acostades al parlar actual sense necessitat d’haver fet cap trencadissa ni causar cap escàndol. Tot seguit li envio una nota. Em telefona la Victòria: mirarem de fer el doblatge de la pel·lícula El llop solitari dins del mes de juliol. L’Agut em telefona dient que avui no pot dinar amb mi. Doncs, dino sol. Un taxi fins a la Facultat de Biologia. Avui començo un curset de correcció a l’Escola d’Estiu del Col·legi dels Llicenciats. Una calor aclaparadora. M’adreço a l’edifici que en diuen l’aulari —que és un mot molt divertit. Tot just entrar-hi i donar un cop d’ull al taulell d’informació, per un d’aquests curiosos mecanismes de la memòria que en diem associació d’idees, em ve tot seguit a la pensa la idea —però no la imatge— d’una dona molt atractiva. I sí, tot seguit la veig: no hi havia pensat més però tot seguit la reconec. Una morenassa de foc, de cabell negre, de mirada de falcó, vestida també de negre —no deu pas portar dol: es deu haver adonat que el negre és el color que li escau i no en prescindeix—, amb un escot fascinant, i amb uns braços de serp que són un prodigi de treball de torner. No n’hi ha pas tantes com això, no, de dones com aquesta! A la secretaria em donen la llista de les inscripcions: n’hi ha quaranta-cinc, cosa que no està gens malament. Començo la classe a l’aula 5, de l’edifici principal. Una calor horrible. El bidell engega la refrigeració però després deixa de funcionar. També utilitzo el servei de megafonia, que, com sol passar, funciona com vol. La classe sembla que rutlla bé. Hi assisteix —l’única persona que conec— la Teresa Clota, la noia de Cantonigròs. També localitzo aviat una noia especialment eixerida i preparada, i ben gentil, que sap el que es diu. Quin goig, de veure una noia jove i maca, amb l’expressió de la intel·ligència reflectida a la cara! A la mitja part —dit en llenguatge de l’espectacle— s’ha ennuvolat. Això no elimina la xafogor, certus, però sí, si més no, l’ardència aclaparadora del sol. Acabada la classe, amb el metro polità faig cap al meu despatx del carrer de la Fontanella murmuriosa, que canta la seva eterna cançó al peu del cingle vermellós.

Una clapadeta. A sopar a Ca l’Anguera. Calor. Xafogor. Se m’ha parat el rellotge. Sort del servei horari de la companyia dels telèfons.* Acabo la revisió dels diàlegs de la pel·lícula Despertaferro. Visita ritual a Can Poca Fe: tallat, aigua, tabac. Començo a treballar en la versió versificada —això no és pas cap redundància— del conte El rei que tenia mal de queixal. L’autobús de dos quarts de tres. Gent civilitzada. Quin goig, la companyia silenciosa de la gent civilitzada!

Albert Jané, Tal dia farà l’any (Barcelona: El Llamp, 1991), pàg. 160-163

*En aquella època (monopoli de la Telefònica), trucant al 093 se sentia una locució que anava informant de l’hora que era. «Quince horas, veintidós minutos y cuarenta segundos… piiip…». [Nota de RM]