Mentre fèiem Crónicas marcianas hi havia qui m’acusava de teleporqueria. No m’afectava gens, però ahir mirant l’Àgora vaig acabar de forjar la meva teoria sobre què és teleporqueria. Crónicas, al capdavall, es feia des d’una cadena privada i l’estridència és inofensiva. En canvi l’Àgora el paguem entre tots i s’hi difon propaganda i idees ridícules. Ahir ja només el plantejament del debat era ben sectari: com pot ser —es demanaven— que la dreta hagi guanyat les europees?

• Salvador Sostres, «Què és la teleporqueria» (Avui, 17 de juny del 2009)

 
L’esdeveniment mediàtic que es prepara per al proper juny no és la boda del veí, ni la del cosí ni tan sols la d’un cèlebre personatge de telebrossa. Es tracta de les noces del successor com a cap d’estat, i encara que a molts els sigui indiferent, bé per republicanisme o bé per catalanisme, basquisme o galleguisme, a tots afectarà directament o indirectament.

• David Garrido, «Visca Letizia!» (El Temps, 18 de novembre del 2003)

 
El mes de maig, el president del govern estatal, José María Aznar, va carregar amb duresa contra els empresaris i professionals de la televisió com a «responsables» de la teleescombraria que, en la seva opinió, s’ofereix a través de la petita pantalla, remarcant la degradació dels continguts dels programes audiovisuals.

• Fina Sitjes, «Cultura porqueria» (El Punt, 6 de setembre del 2003)

 
Per «dependència», a més d’un lloc o conjunt de dependents d’un comerç, també s’entén la necessitat física o psíquica que hom experimenta quan ha adquirit un hàbit. Es pot sentir dependència del tabac o de la cocaïna, del telefem, els calçots, el sexe o la filatèlia… En qualsevol cas, el preu que estem disposats a pagar per consumir aquests productes té a veure amb el plaer que ens proporcionen i a les seues capacitats addictives.

• Toni Pau, «Goldenman.com» (El Temps, 4 de febrer del 2003)