Rudolf Ortega

Castellanismes d’antany

 
encisar

De paraules que vénen del castellà n’hi ha moltes. El contacte entre les dues llengües, la castellana i la catalana, arrenca en època medieval, sobretot al segle XV, i s’estén secularment fins als nostres dies, amb etapes de major influència vinculades a situacions políticament desiguals (diguem-ho fi). I en alguns moments aquesta influència ha sigut tan forta que inconscientment hem assimilat el terme castellanisme amb barbarisme o incorrecció, tot i que hi ha castellanismes admesos tal com hi ha gal·licismes, italianismes o anglicismes.

Alguns castellanismes, doncs, fa força temps que són al diccionari: llàstima, amo, burro, buscar, enfadar, sainet, gandul, estrella, ressaca, resar, pissarra, hisenda, postres, vacuna, finca. Fins i tot és un castellanisme encisar, que amb aquesta sonoritat de la essa fetillera ens embruixa i ens amaga el seu origen hispànic a partir de hechizar.
 

Castellanismes recents

 
guapo

El debat sobre l’admissió dels castellanismes sempre ha estat obert, i ho està encara ara, fins al punt que alguns mots que han estat bandejats durant dècades perquè eren considerats incorreccions han estat finalment admesos. Això sempre ha generat una certa estupefacció, primer entre els lingüistes, que hem batallat durant molt de temps contra paraules que resulta que un bon dia sí que es poden dir, i després entre els mateixos usuaris de la llengua, que amb raó et demanen: «Però que no havies dit que no es pot dir?». Així doncs, són admissions modernes de la normativa: estanteria, entregar, xoriço, cuidar, inclús, guapo, xurro, cursileria, empleat, ranxo, misto, monyo, quartos.

Rudolf Ortega, Tinc més dubtes. El petit llibre del català correcte, 2 (Barcelona: La Magrana, 2010)