MARIA ANTÒNIA SALVÀ
(Palma 1869 – Llucmajor 1958)
Malgrat els seus volums de prosa autobiogràfica i les seves excel·lents traduccions (de Manzoni, Mistral, Jammes o Pascoli), Salvà és, eminentment, una poeta que es vincula al paisatge de l’alqueria de s’Allapassa, en la seva condició de senyora rural. El mestratge d’Alcover i Costa i Llobera (que li va prologar el primer llibre) i l’amistat amb Ferrà i Carner situen l’autora entre l’Escola Mallorquina i el preciosisme noucentista. «L’etern encís» (Espigues en flor, 1926) concilia la idea de l’envelliment amb el gaudi dels elements del món íntim i natural, on l’autora troba els seus motius poètics i l’«essència d’harmonia». Ja en un context que la guerra li va fer més estrany i amb una creixent consciència de la mort (bona part dels seus versos els escriu passada la cinquantena), aborda la creació amb menys ingenuïtat i una major reflexió sobre l’ofici, com demostren «La poesia» (Lluneta del pagès, 1952), i «L’abella» (Cel d’horabaixa, 1948), on persevera, com aquest insecte, en una tasca pacient, útil i plaent (tot i saber-la anacrònica en funció de les estètiques dels nous temps).
La poesia
Jo estim un ser gentil de forma indefinida
que entre boirosa glaça
me parla moltes voltes al cor i al pensament.
Mon cor, per escoltar-lo, de tot el món s’oblida,
nedant dins la riuada dels somnis exquisida,
somnis que tenen traça
d’un dolç encantament.
Aquest ocult afany que em pren el cor, a estones
el seny i la memòria,
no és il·lusió amorosa, per més que en té el posat;
no és un desig de glòria que ja entreveu corones,
és un abisme, un pèlag de lluminoses ones
de fe, d’amor, de glòria…
És l’ideal lograt.
Qui n’ha tastat un glop, qui la virtut conega
de l’alta poesia,
sap bé que ella és la font de regalat encís;
la que endolceix el viure, la que el pesar ofega,
la que sospira el cor quan desolat batega,
la que amb l’amor sentia
baixar del paradís.
Mon cor fou l’encenser ocult, d’on s’exhalaren
amb dolça fumerola
perfums que al cel pujaven com a glaçats alens.
Alens del cor que prompte pels aires s’escamparen;
davall un vel de cendra les brases s’apagaren,
i avui encara dura l’aroma de l’encens.
És un suau perfum que dins el cor em resta.
Com ell cap flor en llança:
ni el temps ni la tristesa l’han esvaït, per sort.
Ell fou qui embalsamava la meva edat xalesta
i avui encara dura, passada la tempesta;
abans era esperança
i és ara bell record.
Així, en tot temps reviu l’augusta poesia
que ja en son bres de palles
els sentiments del poble remou del propi fons.
És flor de bellesa, essència d’harmonia,
és el llambreig puríssim del mar, del cel, del dia,
blavor de les rondalles
i ritme de cançons.
Amb son reial mantell tot l’univers abriga,
alena dins les coses,
somriu tota amatenta del sol a cada raig;
té, al cor de la hivernada, color de flama amiga;
té la frescor de l’aire quan pren color d’espiga,
amb flors i papallones
jugant pel mes de maig.
Com la floreta humil del romaní i la bauma
vessant essència fina
i el plor de la rodada tornant en dolça mel,
la veig que en gentilesa pel cor se’n du la pauma;
la veig com la nocturna carrera de Sant Jaume,
que en els meus anys de nina
n’era un camí del cel.
Entre brillants estels, com me semblava bella
les nits de lluna nova!
Oh, el venturós poema del nostre temps primer!
La fantasia s’obri, com s’obri la poncella,
es fixa la mirada, i l’ànima novella
sent la llunyana troba
que encara no entén bé.
La joventut floreix. La troba és més compresa,
cada posada seva
té la dolçor secreta d’un amorós sospir…
Passa el bon temps i vola, fent lloc a la vellesa,
i encara resta el càntic, aquesta llum encesa,
que quan fa fosca i neva
més clara es veu lluir.
Oh santa poesia, del cor sempre estimada!
Mes hores passen belles
quan puc sentir un eco del teu dolcíssim cant.
Ressoni dins ma vida ta veu tan enyorada,
que el sempitern desfici que té en mon cor posada,
sentint tes cantarelles
s’adorm, com un infant.
Extret de Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys,
a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012)
Comentaris recents
a tot córrer
A tota virolla. Sinònim. DNV...
taba
Tabarra vendria de taba, així? És correcte, taba...
taba
Al País Valencià la taba és el joc de l'osset. ...
taba
Doncs per aquí és més habitual "donar la tabarr...
taba
Ma mare, filla de Valls també la feia servir la p...