M. Vázquez Montalbán

Indubtablement, els socialistes s’han excedit a l’afillar-se el president Pujol en el moment en què inicia la seva retirada de l’escenari, al qual només surt en qualitat de teloner. Quan vaig contemplar l’espectacle metafòric de l’Honorable assegut sobre els genolls de Pasqual Maragall i rebent festes i consols perquè el senyor Mas l’ha relegat al paper de Reina Mare de CiU, els meus ulls no podien creure el que veien i ho vaig atribuir al sentit de l’humor, no dels socialistes, perquè els col·lectius no tenen sentit de l’humor, sinó d’algun socialista. Per exemple, de Quim Nadal que em consta que el té.

Però, si l’estratègia socialista de protegir Pujol en moments de tribulació és sense cap mena de dubte excessiva i increïble, la reacció de Pujol ha estat una dissonància, com un soroll excessivament ronc, mal mesurat, potser no controlat i per això evidència mateixa d’algun mal pitjor i secret. L’Honorable ha declarat que l’actitud proteccionista dels socialistes “li ha fet fàstic”, dura reacció inaudita fins ara en les regles de joc de la política catalana. Ni tan sols a l’espanyola cap polític ha declarat que l’actuació d’un antagonista o d’un grup o partit li hagi fet fàstic. Hi hagut llenguatges molt condemnatoris contra ETA i el seu entorn, però la paraula fàstic no ha aparegut amb aquesta càrrega de gestualitat que ve del més profund dels ovaris, és un dir, i pot acabar fins i tot en vòmit.

És ben cert que Jordi Pujol no té sentit de l’humor, i sobretot sentit de l’humor aplicat a la política, perquè considera que devalua el missatge i acaba devaluant la mateixa racionalitat de la política. Perquè al percebre que els del PSC l’agafaven, el feien seure sobre els genolls de Maragall i li donaven un carquinyoli o un borrego o un xupa-xup, podria haver viscut la situació irònicament, però no, res d’ironies: fàstic, nàusea. En cert sentit l’Honorable ha explicat el perquè del seu fàstic. Segons la seva versió, al llarg de la seva carrera els socialistes l’han insultat, vexat i calumniat, accions totes reprovables i especialment cridaneres en el perpetu oasi català. En un primer moment, costa recuperar situacions en les que Pujol fos objecte d’aquestes agressions socialistes, però finalment es troba la mare de totes les ferides, el cas Banca Catalana, segons Pujol manipulat pels socialistes per destruir-lo políticament i deixar-lo com un drap brut no ja com a mal banquer, que ho va ser, sinó com un aprofitat practicant de l’apropiació indeguda.

També els socialistes li han fet preguntes molestes sobre la capacitat d’acumulació econòmica d’alguns dels seus col·laboradors polítics i familiars més íntims, però aquesta mena d’acusacions gairebé sempre van ser rituals i van ser conseqüència sobretot del zel què el senyor Ribó, no socialista, sinó del PSUC primer i d’Iniciativa per Catalunya després, ha aplicat per diferenciar el catalanisme del sentiments, del catalanisme del centimets. En el seu conjunt, el Parlament de Catalunya i tot el que representa ha deixat fer i deixat passar comportaments molt acostats, acostadíssims a Pujol, que haurien pogut derivar en escàndols. Amb el concurs d’uns mitjans de comunicació majoritàriament cèntrics, centristes i centrats, un cop superada la traveta del cas Banca Catalana, Pujol no ha tingut gaires motius per al fàstic.

Cadascú és amo del seus dissimuls i esclau de les seves frustracions i potser Pujol atribueix als socialistes algunes de les seves frustracions més greus i per això ha perdut el control del seus dissimuls. Ara per ara té al senyor Maragall molt enfadat. Però aviat arribarà Nadal… “matarem el gall/ i a la tia Pepa n’hi donarem un tall”… Només som sis milions, i tot, absolutament tot, queda en família.

Publicat a l’Avui el 16 de novembre del 2002