Manuel Vázquez Montalbán

No tots els anys es poden acollir els partits Barcelona-Reial Madrid o Reial Madrid-Barcelona amb una predisposició espiritual en què ansietat i partidisme apostin per l’obstinació i es juguin la vida amb el resultat. Confesso que davant el partit que es juga avui he de recórrer a la meva memòria històrica i personal, als pòsits més arqueològics de la meva bilis i a una predisposició metafísica davant la vida, per desitjar que el Barcelona guanyi o que el Madrid perdi, és gairebé el mateix. Desapareguts Franco, Bernabéu i Mendoza, el Madrid s’ha desmilitaritzat un mica, i així que José María Aznar passi a la condició de reina mare del PP, el Madrid perdrà un important ingredient d’oficialisme.

Però el difícil no és perpetuar l’antipatia per un equip de futbol perquè val més antipatia coneguda que antipatia per conèixer. El difícil és continuar desitjant que el Barcelona guanyi després de comprovar un cop més, com en un horrible malson, que Joan Gaspart hi continua com a president i hi reparteix poders successoris com qui reparteix entrades gratuïtes per a l’aquari. És meritori, heroicament meritori esperar la victòria del Barça després de veure, dia de partit rere dia de partit, Van Gaal jugant a vaixells amb la seva llibreta tàctica, tractant amb mala educació els entrenadors molestos que l’acaben de guanyar i consultant què fer amb l’Iraq quan dialoga amb els seus assessors holandesos. Potser no els consulta si és justa o no la intervenció nord-americana a l’Iraq, però fa la cara indispensable per afrontar els més dramàtics esdeveniments històrics.

Si malgrat totes aquestes circumstàncies seguim desitjant que el Barça guanyi avui el Reial Madrid és o bé perquè som més patriotes que –o tan patriotes com– la Mare de Déu de Montserrat, o perquè, cínics i pessimistes sense remei, recorrem al masoquisme com una alternativa necessària. Si el Barcelona guanya, es col·loca un punt per davant del Reial Madrid, factor que ens pot fer oblidar que segueix col·locat a vuit Copes d’Europa de l’equip madrileny. Si el Barcelona perd, s’acosta als llocs de descens, on l’espera l’Espanyol en un dels seus començaments de temporada més contradictoris. Els seus dirigents semblaven disposats a ocupar plaça a la Lliga de Campions i ara per ara estan en la posició de descens.

Passi el que passi, el Barcelona no depèn de la immensa massa d’addictes pendents de les seves epopeies i catàstrofes, sinó d’aquesta majoria relativa de socis electoralment activa que ha perpetuat el nuñisme amb altres noms i diferents esquelets. Qualsevol club de futbol té els dirigents administratius, polítics i esportius que es mereix. Queda per analitzar si el clarament irracional comportament que provoca la comunió futbolística ha de ser revisat i canviat. En tota conducta es necessita l’ús d’un cert relaxament de la raó, i cal escollir molt bé en quins territoris s’aplica. Si s’és irracional en amor, en política o en religió, els efectes poden ser molt nocius per al mateix subjecte i per als subjectes que l’envolten.

Però si s’escull un territori de comportament irracional que respon a un ecosistema tancat o fàcilment aïllable, és possible superar la prova amb esperança. Ser irracionals en futbol ens permet no ser-ho en política, amor o religió. El mateix senyor Gaspart ho demostra com a gran industrial hoteler que en canvi pot permetre’s el paper de Pinotxo quan es disfressa d’executiu futbolístic. I Van Gaal és sens dubte un cavaller curiós i desenfadat que adopta maneres d’estrangulador de Boston tan bon punt se li posa una pilota davant.

 

Publicat a l’Avui el 23 de novembre del 2002