QUADERN DE CIUTAT

De la Gran Poma a la Gran Encisera

Lluís-Anton Baulenas

Feia goig de veure, dies enrere, la companyonia que es va establir entre la nostra Guàrdia Urbana i la delegació de policies de Nova York que van venir a visitar-los. Ni més ni menys que un total de cinquanta-quatre agents procedents de la Gran Poma es van presentar al Cap i Casal per intercanviar les seves experiències amb les dels nostres benvolguts municipals. La trobada va ser molt profitosa i fins i tot van fer tot d’exercicis conjunts destinats a comparar la preparació d’uns i altres. Van compartir cap secret, cap angoixa?

Els col·legues de la Guàrdia Urbana barcelonina potser els van explicar que l’Ajuntament ha suprimit tots els aparcaments gratuïts de superfície en una gran àrea amb la millor de les intencions: descongestionar. Així com aquell qui s’aplica un bon raig de Respir al nas, tot esperant que el seu benèfic fluid prosperi, li ha agafat la dèria descongestionadora a l’Ajuntament: si la gent no pot aparcar o aparcar és caríssim, s’ho rumiarà dues vegades i així no accedirà a les àrees conflictives amb el cotxe. De passada, els veïns de la zona tindran més llocs buits al seu abast i, amb un adhesiu i un euro a la setmana, podran ocupar-los. Què et sembla?

En aquest punt, el policia novaiorquès es devia treure la gorra, es devia gratar el cap i li devia dir: “Bé, suposo que una operació d’aquesta magnitud només s’haurà fet després de multiplicar el transport públic i els agents de control”. Aquí el nostre benvolgut municipal, una mica confús potser, li va respondre que sí, però no, que l’alcalde ha promès tot d’autobusos que ja estan comprats, però encara no han arribat, que el metro s’està allargant, però ara mateix les obres s’han aturat per una esllavissadeta de res, i que sí, que han augmentat la quantitat de guàrdies controladors (però no l’hi va dir gaire fort perquè la quantitat no és suficient per tenir un efecte fort dissuasori). “I tot i amb això han tirat endavant la mesura?”, es demanava, tot sorprès, un policia que cada dia, a les sis p.m., ha de barallar-se amb la marabunta de la rush hour que buida Manhattan…

Van sortir a passejar. Van passar davant d’un col·legi, en ple Eixample, a l’hora de la sortida. Hi havia cotxes aparcats en doble filera a banda i banda. Eren els quatre per quatre gegants que acostumen a conduir les mares que van a buscar els seus nens. És el segon cotxe familiar, el dels cap de setmana. Els dies de cada dia, el primer, el turisme, el té l’home. El segon el té ella i serveix per col·lapsar els carrers quan va a recollir les seves criatures. El policia de Nova York observava amb els ulls com unes taronges com un autobús articulat acabava de quedar atrapat enmig dels dos quatre per quatre. Només hi havia lliure un carril i no hi passava. El tap format va ser monumental. Al de Nova York se li’n va anar d’esma la mà a la cintura tot buscant-hi la porra. O el xiulet. O totes dues coses. El cos li demanava de llançar-s’hi, a cops de porra o de xiulet. Va observar el seu col·lega: no hi penses fer res? L’altre li va dir: “No, no és la meva zona, anem…”. L’última visió del de Nova York va ser la d’una mare guerrera que, més que caminar, s’emportava volant una nena de quatre anys i amb la mà lliure va poder obrir la porta, llençar la nena al darrere, abaixar la finestreta, fer-li botifarra al conductor de l’autobús, engegar, dir a la nena que callés, engranar la primera i, tot seguit, sortir a batzegades.

En una ciutat on tothom aparca en doble filera, es preguntava el novaiorquès, el problema de la congestió deu ser, en una bona part, d’indisciplina, doncs? No va tenir temps de respondre’s: En una vorera plena de noves àrees verdes hi havia tres o quatre llocs lliures, però al mateix temps, un cotxe, un cop més, estava en doble filera. Algú de pas que no volia pagar per aparcar només una estona. Una setmana abans, òbviament, buscat. Ara no ho feia: per què? I decidia aparcar en doble filera encara que bloquegés la sortida del cotxe que sí que havia pagat. Al pobre policia de Nova York, que es pensava que després del Bronx ja ho havia vist tot, se li va acudir que, amb aquests ciutadans, demanar a l’Ajuntament que se’n surti és demanar la lluna. O potser fóra a l’inrevés? Que amb aquest Ajuntament, demanar al ciutadà que se’n surti… Es va fer un embolic. Des del control d’equipatges de l’aeroport mirava el seu col·lega de la Guàrdia Urbana. Li va somriure, li va dir adéu i va pensar: “Ja t’ho faràs”.

Publicat a l’Avui el 15 de maig del 2005