—El senyor en comandant acaba de teletrucar ara mateix! Ha parlat personalment en persona amb mi!
   —Ah sí? I què volia?
   —Que em passi a veure immediatament!
   En Montalbano, encara mig atordit per la nit de mal dormir, no ho acabava d’entendre.
   —Molt bé, doncs heus-me aquí.
   —No, cominsari, no a mi que soc jo sinó a mi que és ell.
   Es va rendir.
   —Xato, si no t’expliques millor…
   —L’hi explico pas per pas. D’entrada, sona el telèfon, jo el repenjo, dic allò que contesto aquí comissaria de Vigata, però una veu em retalla i em diu soc l’encomandant, jo que dic a les ordres, ell em demana per vostè, jo que contesto que vostè encara no és a l’indret. Fins aquí em segueix?
   —Sí, què més?
   —Allavòrens ell, el senyor en comandant, em diu, i atenció, menstre, que obro cametes, tan bon punt de seguida que arribi li dius que em passi a veure immediatament, i atenció altre cop que acabo de tancar les cametes. Ara m’ha entès?
   —Ara sí, rei.

Andrea Camilleri, Riccardino (Barcelona: Edicions 62, 2022), traducció de Pau Vidal