Laura Borràs

El meu poema preferit d’Estellés és un llarg poema narratiu, «Tot açò que ja no pot ser», un llarg poema que resumeix tota una història d’amor que ja no serà.

Tot açò que ja no pot ser

Vicent Andrés Estellés

Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t’acariciaria els muscles,
t’agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l’engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d’escriure’l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T’estimaria, t’adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m’emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t’estime! Em destrosses,
t’acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l’amor que jo sent per tu,
tan adorable! T’imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil·lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l’espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col·legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t’estrenyc, potser, la mà,
t’evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d’un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l’obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t’he conegut,
jo no volia conèixer-te…
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d’amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d’algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l’aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d’amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d’amor per tu.

És un poema que evoca la quotidianitat, que tan present és en Estellés, al costat de l’excepcionalitat amb què la transforma l’amor. Hi ha la joia del viure els petits moments i la tristesa de no poder-los mantenir en el temps. Present i condicional són els temps del poema perquè des de l’acceptació del que ja no pot ser es construeix el món possible que ofereix el condicional: «Et besaria, et soltaria els cabells, t’acariciaria… T’estimaria, t’adoraria…», etc. El present —el temps de l’escriptura—, mitjançant la mirada i la imaginació, obre l’espai de la possibilitat d’amor. «Et mire, i sense que tu ho sàpies […] t’evoque en altres territoris on mai no havem estat». No coneixem els motius de la impossibilitat d’aquest amor, d’aquest enamorament que és unidireccional, i Estellés sap perfectament que calen dues persones en un amor. El dolor del desamor quan només tenim el record per mantenir un present que, de sobte, esdevé passat. El crit desesperat de l’amant que proclama: «no sé per què t’he conegut, jo no volia conèixer-te» i que acaba amb el motiu tan literari que insereix Estellés en la columna vertebral de la literatura amorosa occidental de la mort per amor. «Que jo me muir d’amor per tu». Entremig: tots els versos!

Laura Borràs, Dos amants com nosaltres. Grans històries d’amor i passió de la literatura catalana (Barcelona: Ara Llibres, 2012)