Recollim tot seguit alguns usos d’aquesta dita que no s’ajusten ben bé al sentit originari que té a l’evangeli de Mateu (vegeu-ne ací el passatge a ‘Usos’, en la versió de Joan F. Mira). El sentit de les parèmies pot variar amb el temps i els usos que en faci cadascú.

   —Que la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra és el principi bàsic del funcionament d’un, diguem-ne així per convenció, «servici secret». Si no, el secret se’n va en orris, és clar. Entenem per mà dreta el servici «públic» i per mà esquerra el servici…
   —Privat? —suggerí O’Malley, en veure que la pausa s’allargava.
   —No, privat no, encara que molts caiguen en la temptació i així el consideren. El terme «secret» és més exacte. Està molt desgastat per l’ús, és un tòpic i per això en cercava una alternativa. Però no n’hi ha.

Juli Alandes, La mirada del cocodril (Barcelona: Alrevés, 2014)

ℵ

«N. Clein. Assegurances», indica el rètol. Una bona tapadora és essencial en aquest negoci. Cada un de nosaltres actua absolutament sol sota l’aparença d’un mer empleat, oficinista, representant o el que sigui. No ens podem permetre la mínima badada i jo mateix prefereixo no saber res més que allò estrictament necessari. D’acord amb les regles, procuro evitar que la mà esquerra sàpiga el que fa la dreta. La secretària em va fer passar. Clein m’esperava.

Carles Bellver Torlà, El llibre de tòpics (València: Brosquil, 2002)

ℵ

El món és ample i variat, i també hi ha qui votarà amb ganes i determinació, satisfet de poder culminar finalment una decisió presa des de fa temps, repetint-se que el plat de la venjança se serveix fred. I molts, segurament, ho faran amb aprensió, per compensar l’onada de vots que arriba amb l’anunci de mil i una calamitats, procurant que la mà dreta no sàpiga el que fa la mà esquerra o viceversa. Què cal fer, doncs? Potser abstenir-se, encara que la teva abstenció raonada, militant i de gran consistència ideològica quedi confosa entre la indolència més irreflexiva o entre la inquietant onada d’antipolítica que recorre Europa?

Enric Ramionet, «La reflexió» (El Punt Avui, 19 de novembre del 2011)

ℵ

Cada cosa té el seu moment. Hi ha un moment pel radicalisme independentista i hi ha un moment per passar el platet per recollir les almoines. Quan s’està a Vic amb els de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per denunciar que Espanya ens mata, s’hi va i s’hi envia TV3 perquè en faci una notícia bonica. Quan s’està a Madrid i s’ha de facilitar l’accés a la Mesa del Congrés dels Diputats a representants dels partits que «maten» Catalunya —llegeixi’s PP i Ciutadans, en aquest cas— es fa a canvi que ens donin un grup parlamentari i les prebendes i els milions d’euros corresponents.
   També es podria fer servir la frase bíblica aquella de que ‘la teva mà esquerra no sàpiga allò que fa la teva mà dreta’. Mà esquerra indepe a Vic, mà dreta espanyola i pessetera a Madrid.

Siscu Baiges, «El procés és el procés i la pela és la pela» (El Triangle, 25 de juliol del 2016)