Josep Pla. El quadern gris. Fragments

1918

6 de juny. — Fins ací li he explicat, molt per sobre, que és l’única manera que m’ha estat assequible, tal com sóc. Tot el que li he dit és veritat. Però no és pas tota la veritat. La veritat, en definitiva —i això és tràgic—, depèn dels mitjans d’expressió, i els meus mitjans d’expressió són escas­síssims. Són limitadíssims. Si li digués que no es pot passar d’ací, mentiria. Però jo, en aquest moment, no puc passar d’ací, si he de mantenir-me en un terreny intel·ligible. Potser algun altre dia li podré afegir alguna cosa més —alguna cosa més que no sigui tan pueril com les que porto escrites. Ara, li completaré l’autoretrat explicant-li com m’agradaria ésser.

Ja deu haver observat que judico les coses per la bonhomia, per la tolerància i el gust positiu d’entendre i comprendre els altres. La mera presència d’un home determinat sobre la terra ja produeix prou gestos d’incomoditat, de protestes entre les persones del voltant, perquè valgui d’augmentar-los amb la pròpia i volun­tària deliberació. Val més mirar de passar desaperce­but o, si vol, senyora, de passar per malla. Això és especialment necessari en països com el nostre, que conté tants d’envejosos, tantes persones que no poden viure per elles mateixes, tants devoradors dels altres. En un moment determinat, em sembla que la millor manera de passar desapercebut seria estar gras, per­què estar gras imprimeix caràcter i dóna un tarannà determinat. Els homes flacs solen ésser precisos, in­fatigables i incòmodes; els homes grassos, per contra, vagarosos, incerts i divertits. Els primers solen actuar furiosament amb el compàs i el regle; els segons ope­ren a ull, amb una gesticulació graciosa i imprecisa. Si estigués gras, em dedicaria, probablement, als pe­tits, insignificants plaers del menjar i beure i aniria cada vespre al cafè a dormir una estona, i entre clu­cull i clucull parlaria, si s’escaigués, amb els meus amics. Diria coses delicades i incertes, coses mig em­bastades, a penes suggerides; tindria un tracte lleuger i imperceptible; faria, com solen fer els grassos, una intranscendent brometa del mort i de qui el vetlla, per tal que el mort pogués arribar a l’altre món alli­berat de l’enravenament de les esqueles i els vius tin­guessin la sensació i poguessin veure amb els seus propis ulls el meu gran fons de bondat i de feblesa. Si algú formulés contra mi alguna impertinència, no m’alçaria ni de la cadira, perquè no hi ha res més incòmode, per a un gras, que alçar-se de la cadira o cadires que ocupa sobre la terra. Sí senyora, sí. La quantitat imprimeix caràcter, la quantitat no pot judi­car-se amb les normes habituals del sentit del ridícul.

És a dir: un home gras consisteix en un ésser que arrossega, ell personalment, una gran quantitat de sen­tit del ridícul ineluctable, inescamotejable, definitiu, que comporta i arrossega la vida. En aquest sentit, un home gras està en condicions excepcionals per a ésser bona persona, per a tenir la vanitat mínima, per a veure el món com un espectacle fatalment injust, es­trany a tota idea d’exactitud i de perfectibilitat impossible.