Quedar-se a la lluna de València. És molt habitual aquesta expressió per blasmar la persona que no ha pogut aconseguir allò que esperava o no haver assolit un desig molt cobejat.

L’origen és degut, segons sembla, a la dificultat que hi havia per atracar amb facilitat les barques a la platja de València, ja sigui per desembarcar persones com per descarregar mercaderies. Això feia que moltes vegades els passatgers haguessin de quedar-se fondejats a la platja, que per la seva forma semicircular rebia el nom de mitja lluna.

Joan Amades recull una altra versió, per la qual es diu que fora de les muralles hi havia un hostal que es deia La Lluna, i com sigui que les portes de la ciutat es tancaven a una hora determinada el qui arribava més tard havia de fer nit a l’hostal i d’aquesta manera es deia que es quedava «a la Lluna de València».

Cal també fer esment, com una tercera possibilitat, que a València, d’una esgolfa o pati descobert se’n deia lluna, per la qual cosa la dita també podria fer referència a la persona que es quedava al ras.

• Josep M. Sugranyes, Garbellada de refranys (Valls: Cossetània, 1999), pàg. 77-78