Josep M. Espinàs

A vegades no és bo negar el propi dolor, refusar el dolor, voler expulsar-lo del cor o del pensament com qui expulsa de casa una visita tossuda i impertinent.

Cal tenir la paciència de conversar amb el dolor, i a la llarga descobrirem que ens coneix més que no imaginàvem i que no és un intrús, sinó un parent que havíem oblidat.

A vegades no és bo dissimular la pròpia alegria, la ingènua alegria, i cal no tenir vergonya d’obrir uns ulls de pallasso i alçar exageradament els braços com si a cada mà ens hagués nascut un globus, i no volguéssim que ningú ens els punxés.

A vegades no és bo sentir la soledat com una enemiga, perquè seria com sentir-se enemic d’un mateix. Quan ens sentim sols se’ns fa present la part de nosaltres que els altres ens amaguen cada dia, cada minut, perquè hi posen al damunt carretades de paraules, sacs de gestos, capes i capes de crits atabaladors i petons anestèsics.

Cal passejar per la pròpia soledat com el senyor recorre tot el perímetre de la seva propietat per comprovar si cada fita es troba en el seu lloc.

A vegades no és bo explicar que s’és feliç, perquè algú pot preguntar per què, i la resposta serà tan estúpida com la pregunta.

A vegades no és bo ignorar el pas del temps, si això vol dir tenir-li la mena de por que els infants tenen a la fosca. N’hi ha que demanen dormir sempre amb el llum encès. Hi ha homes que volen creure que el temps és una pissarra en la qual les coses que hi apunten mai no s’esborraran.

És bo escoltar i estimar el pas del temps, aquesta música de totes les notes, aquest riu de totes les aigües, que s’enduu dies avall el dolor i l’alegria, la soledat i la felicitat que dèiem, perquè no es converteixin en pedres feixugues a la nostra falda.

Josep M. Espinàs, Una vida articulada (Barcelona: La Campana, 2013), pàg. 173-174