Joan Maragall
Excursió, per a nosaltres, habitants de la ciutat, vol dir principalment anar a fora ciutat, al camp i a sos llogarets, a les muntanyes solitàries, a lo que en diem natura en oposició a la ciutat obrada i habitada per gran munió d’homes, i al baf espiritual intens que se’n desprèn; no perquè això no sia també natura, sinó perquè allò ens-e sembla que està més a la vora de l’origen amb tota aquella majestuosa inconsciència dels començaments.
Doncs, una excursió, per a nosaltres, és quelcom d’exquisit, d’excitant. El nostre sentit, esmolat per l’intensitat de la vida ciutadana, frueix de la natura primitiva amb un gran deler espiritual, com volent apoderar-se’n espiritualment i fer-la viure en nosaltres amb el ritme accelerat de la nostra sang enfebrada que li manlleva frescor, comunicant-li ardor. És un bany d’aigua fresca que prenem de tant en tant amb gran delit, mes no sense esgarrifança.
[…] Així mateix nosaltres de ciutat semblem orats d’amor davant la natura, que d’un cop de vista restem extasiats, i cada flor del camí ens dóna meravella, i una posta de sol ens fa plorar, i el pas d’un vol d’aucells, quina alegria!, i la muntanya mig emboirada ens és sublim misteri, i pugem a la congesta sols per a tocar la neu com criatures. I al costat nostre l’home de la natura resta quiet i serè i té ben poques paraules d’alabança: ell coneix bé les senyals del temps i els perills de les muntanyes, i els camins dreturers i les marrades, els amagatalls de les bèsties, les virtuts de les herbes i les fonts, i els llocs mellors per al repòs, i el nom de cada plec de les terres que aprop i lluny obira; però no en parla més de lo just ni en mostra cap desfici. Si parla d’un cim alt, diu senzillament que és alegre; si parla d’una font, que l’aigua és freda; d’un coll diu que n’és forta la pujada, que al cingle hi ha un mal pas, i que l’anar pel món vol delit i bona cama. No és pas que no ho estimi, ell, tot allò: ben segur més que nosaltres. Ningú com ell sap mastegar amb amor un bri d’herba, cap mà com la seva per a amanyagar una soca, i fins les pedres semblen coneixe’l quan amb el cap del bastó les colpeja com a un amic a qui toqués l’espatlla. Nosaltres, amb tot el nostre desfici, en un no res l’oblidem, la natura tan sobtadament aimada; mes ell, si el traieu del terrer, tot seguit l’enyora i es decandeix, i fins a tornar-hi no sap lo que li passa.
Joan Maragall, fragment d’un article publicat al
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, de gener de 1906,
titulat «En Jacinto Verdaguer excursionista»
Comentaris recents
molsa
Per mi "verdet" també és el que el DCVB defineix...
molsa
Noltros deim pastoreta...
molsa
A Bunyola li deim “barba-soca”...
molsa
Nosaltres tenim la paraula "verdet", que tant li d...
can Fanga
Jo havia sentit dir que 'camacu' prové de Camprod...