SOT, ‘clotada’, mot comú amb el llenguadocià sot, piemontès čot, genovès antic zota, calabrès tsotta i sicilià tsuottu, -tta, ‘forat’, ‘fondal’, ‘solc’, que suposem un originari tsotto/tsotta, certament pre-romà, i probablement aborigen del Mediterrani…

[…] sòt és el mot per anomenar una petita vall, típica de tota la zona compresa entre el Llobregat, Moià, Montseny i Sant Feliu de Guíxols. L’àrea d’aquesta accepció no passa a l’O. ni SO. de Montserrat, ni al N. de Vic (Sot de Castanyadell a les Guilleries, però crec que ja no n’hi ha més enllà); per la costa inclou encara de ple la zona Blanes-Tossa (Sot de Canyelles, de Pola,  de Giberola; “hi ha dos sóts al volt de la torre de Can Magí”, 1931).

[…] Més extensió té aplicat a un clot que es fa a terra: les fotges que hi ha en un camí (el carro, el cotxe etc.  branden, sotraquegen per un camí ple de sots), el clotet que es fa en terra per plantar-hi un arbre, per omplir-lo d’aigua etc.: els nens s’entretenen fent sòts a la platja. En aquestes accepcions és el mot de tot el català oriental, allà on tots els altres dialectes (incloent-hi el català occidental, el rossellonès, i fins la zona S. del català oriental) dirien clot; aquest també s’usa, certament, en català central, però amb diferència de grandària: un sot és més petit que un clot […] 

• Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VIII, entrada sot, pàg. 109-110