Jaume Vallcorba i Rocosa

Hi ha gent a la qual, quan li cal escriure una frase com «No em veig amb cor de resoldre-ho», li ve el dubte de si és veure’s en cor o veure’s amb cor. D’on ve aquesta inseguretat? Del fet que, a la pronunciació, amb i en tendeixen a confondre’s, però sobretot ve perquè hom ha oblidat el significat de cor en un context com el d’aquella locució.

Cor no és solament un òrgan corporal, sinó que també significa la virtut que hi resideix: el coratge. No veure’s amb cor és no veure’s amb coratge, no veure’s amb forces, amb prou decisió, amb la valentia necessària, no sentir-se amb coratge de resoldre-ho.

O potser no pertany a aquest sistema. A Llull hem trobat una vegada «ésser en cor». Tot depèn, doncs, del sistema de la constel·lació de mots en què la llengua incorpori aquesta locució. És aquest el fet important: l’agrupació dels mots en camps a causa dels significats que tenen.

Publicat originàriament al Bloc Maragall el 12-VII-1978, reproduït a Obra gramatical i lingüística completa, volum I (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010), a cura de Josep Ferrer i Lluís Marquet

El Cercle Vallcorba