Paraules de l’Empordà: cap hora

 

Helena Borrell Carreras

 

Hi ha una expressió ben viva a l’Empordà per dir que és molt i molt aviat: cap hora. La trobem a Solitud, de Víctor Català: «S’aixecà a cap hora, amb una sola idea entre cella i cella: anar a saber què, a traure’s el rosec del cor.» Tenim una altra forma semblant, cap edat, que vol dir ‘de ben jove’. Josep Pla diu: «A cap edat coneixia totes les timbes, bordells, racons i raconets de Barcelona.» L’expressivitat de cap hora i cap edat fa que no tinguin un substitut idoni en la llengua estàndard i potser per això aquestes expressions gaudeixen de bona salut a l’Empordà. Aquest matís hiperbòlic, amb un punt de radicalitat, les fa úniques.

El deix de prematuritat i desmesura que transmeten cap hora i cap edat lliguen amb la personalitat col·lectiva de l’Empordà. Es poden veure com un símptoma d’exageració que es fa servir per ficar-hi cullerada. Trobem una cosa semblant en el fet d’acollonar, que és una mena de sarcasme a l’empordanesa basat en l’escarni, moltes vegades amb l’ajut de l’exageració (llegiu l’entrada acollonar per saber-ne més).

En l’àmbit de la psicologia s’ha estudiat el comportament col·lectiu, i hi ha experts que ja en el segle XIX parlen dels corrents d’opinió entre persones que no són pròximes; és a dir, a través de la imitació es transmeten comportaments que esdevenen comuns en una societat. Més tard també s’ha parlat de les masses que tenen una identitat social comuna, cosa que explicaria certs comportaments col·lectius. És clar que l’Empordà té certs trets que el fan únic i permeten que ens hi identifiquem. Un d’aquests és,  òbviament, la llengua i la manera de fer-la servir.

Helena Borrell Carreras, 100 paraules de l’Empordà (Valls: Cossetània, 2021), pàg. 90

Mot relacionat