Andy Warhol va dir la seva famosa frase l’any 1968 (o l’hi van atribuir, i ell no va pas repudiar-la), i com que era famós i americà de seguida es va esbombar urbi et orbi. Però més de mig segle abans (i per tant abans de la irrupció dels mitjans de comunicació audiovisuals), Santiago Rusiñol (1861-1931) va descriure exactament el mateix fenomen a la novel·la La ‘niña gorda’, publicada el 1914. La diferència potser és en l’abast de la fama: el 1914 teníem un quart d’hora en un entorn reduït, els espectadors d’una sala de teatre o els lectors d’un diari; el 1968 ja hi havia la ràdio i la televisió per difondre la feta, i el 2023 tenim les xarxes socials per acabar d’escampar-la. Però la idea és la mateixa: per a la majoria de gent, la glòria és efímera i no va més enllà d’un quart (si és que hi arriba).

Si ajuntar tan sols una família d’una mateixa carnadura i d’una semblança relativa ja és costós i ben pocs hi arriben, barrejar feres amb tatuats, pares i mares amb niñas gordas, i niña fenómeno amb domador i enquibir-los al mateix toldo es necessitava una gran tàctica o una vara de freixe a la mà, i l’argentí podia alabar-se d’haver dut a terme el tinglado tan sols amb enginy i amb amor. En la vida tots tenim un quart d’hora i el del domador el va tenir en aquell moment. El matí de la fira, la mare a escombrar, el pare a jeure, la gorda a vestir-se i el tatuat a predicar davant la porta de la barraca. Tot va estar a punt d’engegar, i com que allí no tenien portes, van obrir la cortina.

Santiago Rusiñol, «La ‘niña gorda’» (1914), dins Ocells de pas i altres proses (Alzira: Bromera, 2012), pàg. 107

ℵ

Més passatges amb els quinze minuts de glòria:

Tanmateix ja he viscut
conformat els meus cinc
minuts banals de fama
i ara tenc tot el temps
del món per descobrir
qui sóc, d’on vénc i on vaig.

Ponç Pons, «Ecce Homo», dins El salobre (Barcelona: Proa, 1997)

Uns anys més tard, durant el primer curs a la Jaume I, vam anar moltes voltes al carrer de Cavallers, a l’edifici de Bancaixa on es va fer el juí. Mai oblidaré la imatge d’un policia estatal que va colpejar, sense cap motiu, un xic que duia una bandera independentista. Jo em vaig llançar cap al xic, el vaig traure a espentes i vaig evitar que en rebera més… A Canal 9 van enregistrar les imatges i les van traure a l’informatiu migdia. Vaig tindre els meus vint segons de glòria, allà a la pantalla. Sí, jo era aquell que duia un pantalons curts, de jugar a bàsquet, i una dessuadora amb caputxa. El juí va seguir durant algunes setmanes més i molts migdies ens concentràvem allà a l’edifici de Bancaixa.

Enric Gil, «Guillem Agulló» (Pàgina 26, 12 d’abril del 2008)

La literatura viu a la corda fluixa que va de l’oblit a la memòria, fent equilibris. Mentre les modes i la curiositat reparen silencis massa llargs, també se’n creen de nous. Penso en autors nord-americans que anys enrere van viure els seus deu minuts de glòria, traduïts entre nosaltres: Chang-rae Lee, Ethan Canin, Edwidge Danticat, Sam Lipsyte, Charles Baxter —el recordeu?, fins i tot va guanyar el premi Llibreter amb El festí de l’amor. Tots ells continuen publicant, però s’hauran d’esperar que els oblidem per poder-los recuperar potser més endavant.

Jordi Puntí, «Segones oportunitats» (L’Avenç, núm. 480, juny 2021)

L’exhibicionisme verbal campa pels autobusos, trens i metros de tot el món, pels carrers transitats i les esferes públiques en general. Ho fan persones de totes les edats, sexes, procedències i condicions socials en forma de conversa que ens exposa al coneixement d’una intimitat que no hem demanat ni ens cal, i que ens violenta enormement […] Em pregunto a què es deu aquest esberlament públic de la intimitat: ¿és un intent de fer-nos visibles a la resta del món, absolutament indiferent a la nostra existència? ¿És una forma de tenir els nostres cinc minuts de fama ni que els espectadors siguin els passatgers del tren? ¿És influència dels grandes hermanos i altres? ¿O és, senzillament, un passotisme i una falta de consideració absolutes cap als desconeguts que ens envolten?

Najat El Hachmi, «Exhibicions verbals» (El Periódico de Catalunya, 3 de març del 2009)