A Joan Maragall,
108 anys després de ‘La vaca cega’ (1895)
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma vers dubtosos pinsos,
se’n ve la vaca tota sola. És boja.
Plans d’estalvi pensats amb poca traça
li han contaminat les farinetes
d’animals morts amb què, a desgrat, es peixa,
i ara té el cervell com una esponja.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades:
tem, amb raó, trobar-hi escombraries.
Ses ancestres, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
pasturaven tranquil·les l’herba fresca.
Ella no: si ho fes així, no rendiria
tant com ho vol la docta economia
i constatar el seu magre rendiment
la faria recular, molt afrontada.
Lo ramader, a internet, es neguiteja
en veure la caiguda del mercat:
els compradors s’abstenen en ramat
per por del mal que la TV anuncia.
Beu poc, sens gaire set: l’esponja és plena.
Després aixeca al cel la pertorbada testa
amb un gran gesto tràgic: parpelleja
en veure vaques de millor genoma
que en tenen prou amb un pradell minúscul
i uns grams de pinso al dia; mes se’n torna
orfe de llum sota el diner que crema,
vacil·lant per les sendes arrasades,
brandant perplexament la llarga cua.
David Jou (2003)
Comentaris recents
matar la gana
Sinònim d'enganyar el cos....
panarra
Si la reina sapiera què és el giraboix, a Xixona...
ratpenat
A Arbúcies diem ratapinyada....
ganut -uda
Al PV també diem “famolenc”. Que té molta fa...
munt
A La Safor existeix l'expressió: una muntó....