A Joan Maragall,
108 anys després de ‘La vaca cega’ (1895)

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma vers dubtosos pinsos,
se’n ve la vaca tota sola. És boja.
Plans d’estalvi pensats amb poca traça
li han contaminat les farinetes
d’animals morts amb què, a desgrat, es peixa,
i ara té el cervell com una esponja.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades:
tem, amb raó, trobar-hi escombraries.
Ses ancestres, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
pasturaven tranquil·les l’herba fresca.
Ella no: si ho fes així, no rendiria
tant com ho vol la docta economia
i constatar el seu magre rendiment
la faria recular, molt afrontada.
Lo ramader, a internet, es neguiteja
en veure la caiguda del mercat:
els compradors s’abstenen en ramat
per por del mal que la TV anuncia.
Beu poc, sens gaire set: l’esponja és plena.
Després aixeca al cel la pertorbada testa
amb un gran gesto tràgic: parpelleja
en veure vaques de millor genoma
que en tenen prou amb un pradell minúscul
i uns grams de pinso al dia; mes se’n torna
orfe de llum sota el diner que crema,
vacil·lant per les sendes arrasades,
brandant perplexament la llarga cua.

David Jou (2003)