Cristina Genebat

La «sororitat» la va popularitzar l’antropòloga mexicana Marcela Lagarde; ve del llatí soror («germana») i es refereix a l’agermanament femení. En primer lloc, terminològicament parlant, no estic gaire segura que ens faci falta: l’agermanament, en català, o la hermandad, en castellà, ja inclouen tots dos gèneres. En anglès, brotherhood, o en francès fraternité, potser sí que venen respectivament de brother o de frère, i en aquest sentit, potser a ells els cal més el terme que a nosaltres per aportar alguna cosa en positiu a la segregació per gèneres. A nosaltres, en canvi, aquest neologisme ens la força, la segregació. No estic segura que ens calgués.

També, amb alguns d’aquests neologismes (en el cas de «sororitat» ho he observat moltíssim), en la seva utilització sembla que s’hagi inventat la cosa en si. És com el bullying, que abans no es deia així, però que n’hi ha hagut tota la vida. Com si abans de la «sororitat» les dones no haguéssim sabut tenir complicitat entre elles. La meva àvia, que avui tindria cent sis anys, i les seves veïnes no necessitaven per a res aquest terme. La meva àvia feia caldo per a tota l’escala i els fills els criaven entre totes. Havien passat una guerra i es feien costat d’una manera que queda molt lluny del grau de compromís que existeix entre algunes militants de la «sororitat» de les que pengen contínuament, a les xarxes, fotos de les amigues amb declaracions d’amor farcides d’emoticones. I, després, les que no som natives de l’era digital ens apuntem a la moda, també, per no quedar enrere, per estar a l’altura, per no ser menys amigues de les nostres amigues. Se’ns allarga l’adolescència d’una manera molt preocupant, però d’això ja en parlarem un altre dia.

Cristina Genebat, Som iguals o no? Interpretant el feminisme (Barcelona: Rosa dels Vents, 2020)