Per posar un nom a cada nota, Guido d’Arezzo es va basar en cada primera síl·laba de cada vers de l’Himne de Vespres de Sant Joan Baptista, atès que cada vers comença amb una de les sis notes en una perfecta escala ascendent. Certament, els deixebles de Guido ho van tenir molt bé, tot i que el sistema no deixava de tenir les seves complicacions. Fins al punt que no va ser fins al segle XV que l’andalús Bartolomé Ramos Pareja, tot aprofundint en el tema, va tenir en compte, com començava a ser habitual, una setena nota i es va acostar a la idea de l’afinació temperada (allò de fer un capmàs amb els intervals), cosa que va ser criticada durament per altres il·lustres teòrics de la música del moment.

Jaume Cabré, La matèria de l’esperit (Barcelona: Labutxaca, 2012 [2005])

Lo flobiol que plora i que sanglota
de prompte puja a sa més alta nota;
com rusc al trenc de dia la dansa se remou,
 s’enllesteixen los sons en ses escales,
 los peus dels sardanistes prenen ales
 i al sol de l’alegria tota ànima es desclou.

Jacint Verdaguer, Canigó, cant I, «L’aplec» (1886)