Definició
Que escau bé, que és encertat i oportú.
És un color molt escaient per al teu to de pell.
Usos
Ho tinc comprovat. Quan em presenten alguna persona nova la conversa pot anar de dues maneres:
Aigua bruta (Barcelona: Empúries, 2007), pàg. 11
—I tu a què et dediques?
—No, sóc filòleg.
—Ah.
Tres rèpliques exactes. I prou. Puc veure perfectament a la ment de l’interlocutor el dubte paralitzant: filòleg? I què cony és això? Què faig, l’hi pregunto o no? No, val més que no, segur que és una cosa superconeguda i faré el ridícul. I allà s’acaba la conversa.
L’altra possibilitat és:
—I tu a què et dediques?
—No, sóc lingüista.
—Ah. I… quantes llengües saps?
No és que sigui una pregunta gaire escaient (si fa no fa és com preguntar-li a un metge quantes malalties té), però si més no dóna peu a una resposta, que varia en funció de l’interès atribuït a l’interlocutor/a.
Tema de la setmana
Aigua bruta, de Pau Vidal (Empúries, 2007), és la primera novel·la de lladres i serenos protagonitzada per un detectiu lingüista (o lingüista detectiu) enderiat a atrapar mots més que no pas lladres (ni serenos). Llegint-la n’hem atrapat uns quants, de mots, prou escaients perquè us els reproduïm aquí de mostra. Bona lectura!