L’àvia Ridaura s’assemblava una mica a la seva àvia Mintònia. Sempre trobava alguna cosa que calia fer. Feina per als altres: espavila’t, els deia, que és tard i vol ploure. Mai no et podies deixar anar en la dolça mandra del no fer res sense que la vella Mintònia no t’empipés amb alguna urgència, la necessitat de moure’s, de posar-se en acció.

Margarida Aritzeta, El gorg negre (Barcelona: Estrella Polar, 2012)

Ens ha costat arribar fins aquí però ara hi som i ho tenim tot per fer. Va, brindem per l’estiu que comença.
   —Per l’estiu que comença!
   S’alcen les copes, s’ajunten fins a tocar-se. El vell s’acaba el xampany d’un glop i es posa dret:
   —Ja te’n vas, Valentí?
   —Sí, que és tard i vol ploure… —En Valentí Reig aixeca el cap i contempla un instant aquell cel de ras negre, que s’estripa aquí i allà, amb grocs i verds, blancs i daurats—. És un dir, no ho crec pas, que plogui, aquesta nit. —Respira fondo, com si ensumés l’aire i reitera el seu pronòstic de gat vell—: No, aquesta nit res de ruixats d’estiu.

Sílvia Soler, L’estiu que comença (Barcelona: Planeta, 2013)