Però no calen pas reflexions ni generalitzacions per a justificar els grans moviments com el nostre catalanisme. […] Encara que se’ns demostrés que en el món tot tira a la unitat exterior, que les nacionalitats van esborrant-se sota un cosmopolitisme amorfe, que totes les llengües volen confondre’s en un gran volapük i que tot això és la veritable llei del progrés, nosaltres, mentres veiéssim créixer entorn nostre les manifestacions de la personalitat catalana, mentres trobéssim la nostra llengua ben viva en la boca del poble i ben rica en les creacions dels poetes, mentres ens sentíssim diferenciats dels pobles que tenim al voltant, i la nostra diferenciació més activa i fecunda cada dia, tot assentint a la demostració de que el catalanisme no té raó d’ésser, faríem com Galileu, batríem el peu en terra i diríem: «E pur si muove!».

Joan Maragall, «El catalanisme en el llenguatge» (1893), dins Elogi de la paraula i altres assaigs (Barcelona: Edicions 62, 1978)

La nostra atenció presenta de vegades unes fugues inexplicables. Per exemple: ¿com és possible que amb tantes vegades de passar i repassar per aquella cel·la de les abelles no m’hagués adonat d’una inscripció en carbó que hi ha a la paret? És tanmateix en lletres enormes. I diu: Eppur si muove.
   Eppur si muove. ¿Ho van escriure els anarquistes per significar que venjaven la memòria de Galileu? Dubto que els anarquistes del comitè d’Olivel de la Virgen haguessin sentit parlar de Galileu ni tinguessin cap idea precisa en qüestions d’astronomia. Aleshores, ¿qui s’hauria entretingut a empastifar la paret amb aquesta cita erudita? M’hi perdo.

Joan Sales, Incerta glòria (Barcelona: Club Editor, 1999 [1956]), pàg. 77