Es dedica a les nenes amb la mateixa escrupolositat amb què un dia es va lliurar a la medicina. S’entén més amb la gran, potser massa ensonyada, potser massa afectada i capficada per la falta de la mare. A vegades sembla absent, com si busqués la mare al purgatori nebulós on els infants situen les persones traspassades.

Ramon Solsona, Les hores detingudes (Barcelona: Quaderns Crema, 1993), pàg. 43

S’assegué al primer graó de l’escaleta. Amb les mans agafades a les baranes, mirava endavant, amunt; li semblà que volava de tan immòbil que ho mirava tot. Una veu perduda en la nit cridava un nom i no entenia quin nom cridava aquella veu tan feble que l’ensonyava. Li arribaven onades d’aire, onades de claror de lluna, onades de foc d’estrella; cada estrella, la casa d’un àngel.

Mercè Rodoreda, Mirall trencat (Barcelona: Club Editor, 1974), pàg. 406