K. es va quedar on era amb un posat una mica sorprès, l’Olga se’n va riure i el va fer seure a l’escon de l’estufa, se la veia tota feliç de poder-hi estar a soles, però era una felicitat tranquil·la, segur que no l’enterbolia la gelosia. I justament aquesta manca de gelosia i, doncs, de severitat, feia bé a K., li agradava mirar aquells ulls blaus que no el seduïen ni l’enjovaven, sinó que descansaven tímidament, guardaven distància tímidament. Era com si les advertències de la Frieda i l’hostalera l’haguessin fet no més propens a tot allò, sinó més atent i vigilant. I va riure amb l’Olga quan aquesta es va fer creus que li hagués dit «bondadosa» a l’Amalia, l’Amalia era moltes coses, però de bondadosa gens. K. va explicar que el compliment anava per a l’Olga, és clar, però que l’Amalia era tan dominant que no només s’apropiava de tot el que es deia davant seu, sinó que l’hi acabaves donant tot per voluntat pròpia.
   —És veritat —va dir l’Olga en un to més seriós—, més veritat del que et penses. L’Amalia és més jove que jo, més jove que en Barnabas, però a casa és ella que talla el bacallà, per bé i per mal, és clar que ella també carrega més que els altres, del bo i del dolent.

Franz Kafka, El castell (Barcelona: Club Editor, 2019), traducció de Joan Ferrarons