—El que hem de procurar és saber la història i la vida del gegant per veure d’alliberar-nos-en —va proposar el xic.
   —Bé —acceptà Enriqueta—; però com s’ha de fer?
   —Com que a tu sembla que et té una mica d’estima, veges si l’engalipes i que et conte coses. Nosaltres anirem lligant caps.
   —Jo en tindré por.
   —No, dona; si és cosa molt fàcil: en tornar ell, una nit em faig formiga; aleshores tu crides com si m’haguesses vist, i, en entrar ací el gegant, li mous conversa.

Enric Valor, «El gegant del romaní», dins Rondalles valencianes 1 (València: Tàndem/Albatros, 1992)

—Mira: sempre he tingut bon ull per saber com és la gent, i els anys i la professió m’han donat experiència. Puc assegurar que la Rosa no era així, com tu me la pintes.
   —No ho era, però l’amor la hi va convertir.
   La inspectora va observar-la amb curiositat. No tenia clar si la noia li estava parlant seriosament o si pretenia engalipar-la. Però ben mirat, tampoc no hi havia cap motiu perquè mentís.

Sílvia Romero i Olea, Amor a sang freda (Valls: Cossetània, 2003)