A pluja batent, i amb el paraigua inutilitzat per la ventada, m’entretenia, a voltes, apuntant una nota, mentre el ruixat m’amarava de cap a peus. I no era pas solament l’interès de la nota desitjada, lo que em portava a tals ardideses, sinó la creença de que les havia de fer per respondre dignament al concepte d’artista genial que de mi mateixa tenia format. Jo era un esperit ardent, posseït d’entusiasme estètic; i per lo tant… té, que troni, que llampi, que em mulli, que m’enfredori, jo no me n’he de sentir, no m’he de parar més que en la bellesa. De comèdies per aquest estil, no se n’hi representen poques ni gaires, en el cor de cada u! Ara que se m’és refredada la febre romàntica i que no pretenc ser més saberuda que qualsevol altra dona de sa casa, ’que ridícules em semblen aquelles fal·leres!

Joaquim Ruyra, El rem de trenta-quatre (1904)