No és pas el mateix endinsar-se a les Gavarres quan plou fins a fer vessar les fonts, que amb una cleca de sol incendiària. Quan plou, les Gavarres enganyen. Són menys Gavarres; retiren més a la Garrotxa i un servidor no es pot pas estar d’agrair una rebuda que sembla feta expressament. De fet, el motiu d’aquell viatge, un dia de pluja batent i boira, era tastar l’arròs de tudó de Joaquima Codina i Alsina, mestressa de can Riera de Montnegre, una de les cases habitades que encara viuen del que dóna aquesta terra.

Salvador Garcia-Arbós, «Arròs amb colomí i múrgoles» (Gavarres, núm. 1, primavera-estiu 2002)

No deixa de ser curiós que, havent sortit del Mas Pla de Llofriu a tres quarts de nou del matí d’un dia qualsevol i a pluja batent, us pugueu entaular en un restaurant de Montpeller a un quart de dues de la tarda… No crec que es pugui negar: les autopistes són somnolentes i avorrides però enormement ràpides.

Josep Pla, Notes del capvesprol (Barcelona: Destino, 1979), pàg. 559