A Sant Pere de Ribes trobo viu el terme endimari. No m’és estrany, perquè mon àvia vilanovina (geltrunenca, de fet) m’ho deia sovint. També per Sitges és encara habitual que una persona gran, en referir-se a un vailet que enreda tant com pot, l’anomeni endimari. A l’Alcover-Moll ho trobem definit com «Persona o cosa inútil o que fa nosa» i localitzat a Barcelona, el Penedès i el Camp de Tarragona. L’exemple adjunt permet deduir que potser també ho podríem aplicar a un animal domèstic: «Fuig d’aquí, endimari!».

, «Endimari?» (El Punt Avui Cultura, 22 de novembre del 2013)

De molts i moltes és sabuda la necessitat dels americans de fer les coses grans. No es conformen amb detalls; potser el fet de tenir un extens territori els ha de fer mesurar les coses amb aquesta proporció. Els cotxes llargs i carregats d’endimaris, els entrepans d’hamburgueses que superen el límit d’allò comestible per a nosaltres, les ciutats que desborden els límits de l’aconsellable… Quan es posen a tenir huracans i tornados, sempre superen els límits habituals d’aquests fenòmens.

Sixte Moral, De les places a les ones (Valls: Cossetània, 2004), pàg. 131