Definició
1 Parlar algú confusament, deixant les coses a mig dir, embullant-les, de manera que el que diu és amb prou feines intel·ligible.
Quan li dirigiu la paraula s’enrojola i s’embarbussa.
2 Dir alguna cosa embarbussadament, confusament.
No sé què s’embarbussa! Diu que ha vist un assassinat.
Etimologia
De balbucejar, forma desenvolupada de l’antic balbuçar, de balbucient, ‘que balbuceja’, del llatí balbutiens, -ntis.
Usos
Músics, teló! Un focus alça el sol i fa la nit
Carles Torner, «El substitut», dins L’àngel del saqueig (Barcelona: Edicions 62, 1989)
dintre l’escena del poema.
Blanc, el poeta avança resplendent,
comença amb molt aplom
i s’entrebanca en recitar un vers massa llarg, vol desfer el nus i s’embarbussa i cau
per l’extrem dret.No es pot córrer —deia ell— girant-se a cada moment, amb una mena d’amor posat en el perseguidor i el desig ocult que ens atrapi la cosa de la qual fugim. Ens convidava a refer les maletes i anar més lluny, o més endins, perquè ara, segons ell, ja ens toca fugir en profunditat. Es contradeia, ja ho veus, entre endinsar-se i elevar-se, i és que de debò li passava el que ens passa a tots quan volem dissimular un fracàs i ens embarbussem.
Pere Calders, L’ombra de l’atzavara (Barcelona: Edicions 62, 1980 [1964]), pàg. 250
Tema de la setmana
La setmana passada en vèiem un (avenir-se), però n’hi ha molt més: són els verbs pronominals, que el diccionari defineix com els que es conjuguen «amb un pronom personal reflexiu (o recíproc) de la mateixa persona que el subjecte». Aquests dies en veurem uns quants.