Carles Torner
Músics, teló! Un focus alça el sol i fa la nit
dintre l’escena del poema.
Blanc, el poeta avança resplendent,
comença amb molt aplom
i s’entrebanca en recitar un vers massa llarg, vol desfer el nus i s’embarbussa i cau
per l’extrem dret.
Tot sembla absent, com un avorriment.
Amb peus de plom entra el lector, atent al cruiximent
de cada fina taula sota els passos indecisos.
S’arrisca: Clas! Clas! Dóna ordre als músics que s’engeguen,
enfila passos de claqué
i s’apropia al ritme cada vers
d’un món poètic i petit,
amb sol fingit, amb horitzons de drap
rere un espai servat, commòs, limitadíssim.
Carles Torner, L’àngel del saqueig (Barcelona: Edicions 62, 1989)
Comentaris recents
sol i vern
Ahir em vaig enganyar: en lloc de posar nitrogen (...
a empentes i rodolons
Aquí caic, aquí m'aixeco (o ací caic, allà m'a...
a empentes i rodolons
Aquesta frase sempre m'ha agradat molt. És compan...
comptat i debatut
Fet i fotut, per extensió a l'Em...
sol i vern
"L’allioli no és pas substància per a menjar-l...