Putin no nega els crims del seu predecessor però els relativitza i evita identificar Stalin només amb el terror i el Gulag: amb la diguem-ne versió russa de la banalitat del mal. L’Stalin de Putin és sobretot el constructor de la gran pàtria soviètica, de l’expansió de l’imperi. No és estrany que el desembre del 1999, després que la Duma l’investís primer ministre, Putin s’afegís a un brindis privat a la memòria de Stalin convocat pel líder del Partit Comunista Guennadi Ziugànov. El mateix Ziugànov en donaria fe i Putin mai ho desmentiria.

Llibert Ferri, «El que queda de Ióssif Stalin» (Ara, 23 de febrer del 2013)

Per molt que Rússia hagi canviat en les darreres dues dècades, els polítics continuen essent pràcticament els mateixos, i les figures d’oposició són velles i grises. El líder comunista Guennadi Ziugànov, de 67 anys, ja ha perdut tres eleccions presidencials. El Partit Liberal Democràtic de Rússia, del nacionalista Vladímir Jirinovski, ara no és més que un escenari per a l’espectacle d’una sola persona que fa el seu líder, en altres temps temut. A l’oficina del partit demòcrata Iàbloko, que no va poder superar el 7% de vots mínim per a obtenir escons a la Duma, encara hi penja un cartell de 1996.

Francesc-Marc Álvaro, «Putin contra la xarxa» (El Temps, 31 de gener del 2012)