Després d’un llarg hivern que m’ha tingut més desvetllat del que tocaria, porto uns dies exercitant un dels talents que m’han tocat a la rifa genètica, l’art de dormir com un soc. No baixo de les nou hores, i sempre cau una migdiadeta de propina. Podria dissimular i dir que és una cura antiestrès, però això sona massa provisional. M’estimo més enganyar-me, i pensar que és un retorn als orígens.

Carles Capdevila, «Sóc dormilega» (Avui, 26 de juliol del 2006)

És molt d’hora i el cotxe d’en Rafel està aparcat al carrer. Els bessons, una mica enfredolits, s’estan quiets al seient del darrere. Un, en Pol, dorm com un soc tot i que no fa ni cinc minuts que hi ha pujat; sempre ha tingut facilitat, des de ben petit, per dormir en qualsevol lloc i circumstància quan li ve la son. En això no s’assembla gens a son pare, que necessita condicions òptimes per fer fins i tot la més mínima becaina. L’altre, en Martí, es mira un àlbum de l’Astèrix amb atenció, tot i haver-lo llegit deu, vint, cinquanta vegades, abstret del món i reclòs en una realitat alternativa de druides i pocions màgiques, de gals irreductibles i senglars a la brasa. Que els nens es diguin Martí i Pol va ser una pensada de la Magda, a ella li agradaven aquestes coses.

M. Mercè Cuartiella, Gent que tu coneixes (Barcelona: Proa, 2015)