Allà va poder confirmar que la mirava amb ulls nous i que això l’omplia de pau i satisfacció. Tot de cop se li va acudir que l’únic que podia fer era declarar-se-li. Ho va fer llavors mateix, allà mateix, rampelludament, mentre en Brassens parlava de la Margot. Ella va restar una bona estona mirant-se’l fixament, immòbil. Després va acotar el cap. No va respondre res, però va donar entenent que sí, que ella també se n’havia enamorat.

Josep Albanell, Xamfrà de tardor (Barcelona: Edicions 62, 1999)

   —Fas mala cara, noia —m’havia dit en Quim quan m’havia vista—. Et passa res?
   —No, i ara, què m’ha de passar? Una nit boja… —li vaig dir jo, en un to més aviat deseixit, que li va donar entenent tot just el contrari d’així com l’havia passada.
   —Ah, bé —i em va fer l’ullet—. Si és això, t’anirà bé un te gelat.
   —Ja has fet te a aquestes hores de la matinada?
   —Sí, senyora, sí. És que jo també he passat una nit boja, avui —i em va fer una mitja rialla d’enteniment.

Maria Antònia Oliver, El sol que fa l’ànec (Barcelona: La Magrana, 1994)