Definició
El dit de la mà més pròxim al gros.
El dit assenyalador sol ser el més destre i sensitiu de la mà.
També: índex; dit apuntador, indicatiu, saludador, mestre…
Etimologia
D’assenyalar, de senyal, del llatí tardà signalis, ‘que serveix de signe’, substantivat. Més mots de la mateixa família són contrasenya, ensenyar, dissenyar, signatura, designi i significar.
Usos
—Porto la veritat! Porto la veritat! —cridava mostrant el tupí.
Pep Coll, «El cassuelo de la veritat», dins Muntanyes Maleïdes (Barcelona: Empúries, 1993)
Tot gat i fura del poble va fer cap a l’ajuntament per conèixer d’una vegada la veritat. Un cop l’emissari hagué explicat les observacions que li havien fet al poble de baix, els veïns van decidir per aclamació que el seu alcalde havia de tenir l’honor de ser el primer de tastar-la. Ell, complagut i intrigat a la vegada, clavà el dit assenyalador al paper i l’enfonsà tot sencer dins del tupí. Després, se’l posà a la boca, se’l llepà i rellepà de cap a cap i es quedà rumiant un moment, com si no li acabés de trobar el gust.Caldria fer observar que el dit per antonomàsia és l’índex o indicatiu. És a dir, quan es diu el dit, sense especificar quin, es tracta de l’índex. Això s’esdevé quan és qüestió d’expressar les operacions que se solen fer amb el dit, especialment, és clar, assenyalar o indicar.
Albert Jané, «Els dits de la mà» (Avui, 30 de març del 1978)
Tema de la setmana
Els noms dels dits de la mà
No ho havia sentit mai, tot i que és ben lògic lingüísticament. Veig que el DCVB en diu “dit senyalador”.
Potser senyala, però sobretot assenyala.
senyalar
1 Fer o posar un senyal (en alguna cosa). No donis a rentar la roba sense abans senyalar-la.
2 Fer una ferida que deixi un senyal (a algú). S’ha fet un trenc al front, que quedarà senyalat per tota la vida.
assenyalar
1 Mostrar o designar amb el dit o fent qualsevol altre senyal (algú o alguna cosa). És de mala educació assenyalar amb el dit.
[…]