Sap com en diuen, els japonesos, del dit anular? «El dit del medicament», perquè abans, al Japó, els medicaments eren en pols i els dissolien en aigua amb aquest dit. No m’ho invento, ho pot buscar a internet (escrigui «dit medicament Japó»). Jo ho sé perquè fa dos anys vaig fer el llibre de consells domòtics d’un decorador japonès, que es diu Takumi. Quan vaig fer el llibre sortia a la tele, ara té un restaurant i sempre que hi vaig em fa descompte.

Empar Moliner, La col·laboradora (Barcelona: Columna, 2012)

El Centre d’Investigació del CIEC era un lloc fred però perfectament equipat. Era un edifici gran, majestuós, amb uns vidres que reflectien aquells que miraven, però que mai permetien detectar què hi havia a l’interior. Tot i no estar amagat, no era accessible al públic. Algunes vegades havien permès fer una visita guiada a les escoles, a les dependències menys compromeses. El Pere i jo vam col·locar el dit anular a l’escàner de lectura. Alguns del departament forense feien broma sobre aquest fet: aquí s’hi posava el dit anular i no l’índex, com en la majoria de llocs, perquè la gent que hi treballava havia d’estar tan entregada a la feina que no podia estar casada ni tenir cap vida familiar. Per tant, el dit anular estava lliure de qualsevol metall que interferís la lectura.

Mireia Llinàs, Els enemics silenciosos (Barcelona: Columna, 2016)