Bona gent, no ho nego, bona gent, però aquella casa, tu, semblava la dels germans Karamàzov. Bé, no és per ganes de criticar, però les coses són com són o, millor dit: eren com eren, i de la família Juneda no en queda ni rastre: la vella, morta; el vell, mort; els germans emigraren a Austràlia i el Junedeta s’ha quedat sol al cementiri, i encara sort que el fosser era amic seu i li regarà els quatre geranis que hi plantà la vella Juneda abans de morir; però, i quan el fosser la dinyi? Perquè els fossers també la dinyen, oi? Qui els regarà, els geranis de la tomba del Juneda?

Teresa Pàmies, Va ploure tot el dia (Barcelona: Edicions 62, 1974)

No se’n sabia avenir. Així, sense cap raó, l’home que li havia descobert que tenia un cos se n’anava, buf, passi-ho bé, desfilava ben de pressa. Aquestes coses no s’hi valien. I ella ja no podia tornar endarrere i tampoc no li donava la gana de convertir-ho en un record bonic, això que ho facin els vells, que de moment no pensava pas dinyar-la. Ara tot just començava a viure, prou que ho notava. Tot el que li havia passat fins aleshores, ho podia desar en un calaixet, poca cosa.

Montserrat Roig, L’òpera quotidiana (Barcelona: Planeta, 1982)