Tanmateix, no em vaig rendir. La tírria que li tenia a la meva sogra em va donar la idea, i les interminables hores asseguda a la llotja em van permetre idear un pla amb el qual procurar-li una mort raonablement dolça gràcies a la didalera que creixia al jardí de casa. El jardiner que teníem aleshores m’havia advertit que era una planta perillosa, i un dia, consultant un dels llibres que el papà tenia a la biblioteca, vaig descobrir que amb les fulles es podia confeccionar un verí mortal que, d’entrada, no aixecava sospites, i vaig posar fil a l’agulla. El resultat va ser que la meva sogra va morir d’un atac de cor provocat per una infusió de fulles de didalera i que la van enterrar sense ni tan sols fer-li l’autòpsia.

Teresa Solana, Matèria grisa (Barcelona: Ara Llibres, 2017)

Una temporada vaig pensar que en Feliu, el pintor, estava mig enamorat de la senyoreta Eulàlia, però tenia altres maldecaps amb la pintura i un dia que li vaig fer broma em va dir que les senyores amb miraments no li deien res; que a les senyores valia més que les divertís un altre i que en comptes d’un ram de roses s’estimava més un ram de… I va senyalar unes flors. «Didaleres», vaig dir, «flor senzilla». I ell va dir: «Segons quines senyores, si no vigilava, se’m menjarien de viu en viu i s’hauria acabat el pintor abans de començar».

Mercè Rodoreda, Jardí vora el mar (1967)