Aquells xicots vivien en una casa petitota dels afores de Vilanova de Sau. Als voltants immediats de la finca tot eren caques d’aviram i boires intermitents d’un extractor que vomitava fums i greixos de cuina. Ells, els músics, quatre arreplegats, havien d’assajar compartint el cobert amb les gallines. Déu n’hi do l’esforç i els ànims que hi posaven, pobres nanos, que ja s’imaginaven dalt d’un escenari tocant per a milers de persones.

M. Dolors Farrés, «Escrits petits: ‘Truita de patates per als músics’» (El Punt, 25 de març del 2001)

Dylan Jones considera que l’iPod és l’invent més important d’ençà del descobriment de la roda. Es descuida com a mínim la rentadora, que també déu-n’hi-doret com n’és, d’imprescindible. Però vaja, hi estic d’acord: si l’iPod no existís, hauríem de trobar un inventor de guàrdia que s’avingués a patentar-lo amb urgència. Perquè la idea de rescatar dels altells els obsolets walkmans i discmans és més aviat un malson, un cop has tastat les possibilitats infinites de l’iPod.

Eva Piquer, «L’estil de vida iPod» (Avui, 14 d’agost del 2005)