La que més verba tenia era, de bona tirada, la mare de Marineta, i també la que em semblava que deia més disbarats. O potser no n’eren, de disbarats, i era jo que, en la meua ignorància, me’ls prenia com a tals; perquè, passats els primers dies, ma mare, que era de normal una dona molt assentada, se l’escoltava ben atentament, com si allò que explicava l’altra foren coses de bona llei i no els destrellats que jo interpretava.

Joan Olivares, Dies de verema (Alzira: Bromera, 1998)

Independentment, per tant, de cap grau de consciència (nacional) col·lectiva, sempre tan difícil de mesurar, fou una acció política determinada —intel·ligent i eficaç— la que va fer possible [durant la II República] el fet que ara subratlle: la que van escometre els republicans gallecs, mentre la miopia política d’una gran majoria dels republicans valencians passava el temps sense mirar més enllà del seu petit rodal partidari, debatent sobre llevantinismes, provincialismes, assimilacionismes, anticatalanismes i altres destrellats polítics.

Alfons Cucó, Roig i blau. La transició democràtica valenciana (València: Tàndem, 2002), pàg. 353-354