Franz Kafka, per exemple, va ser un funcionari que es guanyava la vida elaborant informes per a una companyia d’assegurances. Si bé aquesta feina, que detestava, li va fornir elements per construir obres com El procés o El castell, allò que no va aconseguir ni l’odi a la feina, ni la rutina, va ser que escrivís malament. Kafka «era incapaç d’escriure malament». Era més fort que ell. Per més que estigués tractant de coses del tot allunyades del procés artístic, havia d’escriure amb el decòrum que ningú, sinó ell, no li demanava. Ja m’agradaria veure escrits amb dignitat (i traduïts amb esperit de traductor veritable) els llibres d’instruccions de la infinitat d’aparells que marquen la nostra vida quotidiana.

Jaume Cabré, La matèria de l’esperit. Al voltant de la lectura literària (Barcelona: Proa, 2005)

Amant de la mullena,
amb gregarisme rar,
com nosaltres emplena
les ribes de la mar.

Conserva tanmateix
el decòrum que ens manca
i neda com un peix
amb frac i armilla blanca.

Pere Quart, «Pingüí», dins Bestiari (Barcelona, 1937)