Olga, però, ha estat una escriptora, i de renom. He de dir que em vaig passar una sèrie d’anys obrint cada setmana les revistes —que sempre obro a l’atzar, d’una manera anàrquica— per la pàgina on compareixia justament la notícia que Olga havia començat una novel·la; era a la meitat d’escriure un llibre de poemes; havia acabat la novel·la; etc. Eren —les notícies relatives a l’activitat literària d’Olga— com un imant que exercia el seu poder sobre els meus dits.

Marta Pessarrodona, «Retrat d’Olga o aproximació a l’art de seduir», dins (Quasi) tots els contes (Barcelona: Amsterdam, 2011)

Una tarda de setembre, ja perduda en la memòria del temps, uns passejants barcelonins que estimaven les coses belles observaren que al portal de Sant Antoni una mà poc experta havia pintat un rellotge de sol; els vianants es van esgarrifar, i deien que allò era més propi d’una masia que no pas per a ornar l’entrada d’una ciutat de renom europeu. Quin judici mereixerem als forasters que ens visitin? I el pobre pintor, que ho havia fet a fi de bé, amb la bona intenció de portar a cap una obra d’utilitat comuna, va veure’s bescantat i menyspreat. No sabem si sobre aquell rellotge, i corria l’any 1850, hi havia alguna sentència. Si de cas, era curta i en lletres vermelloses, i podia dir, potser: «Qui té sol / què més vol?»

Olga Xirinacs, Música de cambra (Barcelona: Destino, 1995), pàg. 195