Com neu que es fon, passaren ta anomenada i glòries,
i si una tomba et resta, sols l’ona sap on és.

Jacint Verdaguer, L’Atlàntida (1877), cant vuitè, «L’enfonsament»

Al començament, la senyora Gontxarova no es va fiar d’aquell home de mala anomenada que li demanava la mà de la filla. Era pobre, gaudia d’una pèssima reputació, escrivia versos. I un bon poeta, pensà, de ben segur que és un mal marit.

Montserrat Roig, L’agulla daurada (Barcelona: Edicions 62, 1985)