No la sentiu la germanor amb aquests infeliços? No ho vulgueu saber lo que han fet: mireu-los només a dintre els ulls: vegeu! sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n’hi ha prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu. An aquest home, jo no dic que se’l deixi anar i se l’abandoni i se’l torni lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com a nosaltres, ens convé ésser presos d’una manera o altra, i redreçats baldament sia a cops de mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en l’amor de la ciutat nova encara que sia amb gran sofriment d’ell i nostre, mentres el sofrim junts; però, en compte d’això, ‘matar-lo, matar-lo fredament per un tràmit senyalat i a una hora fixa, com si la justícia humana fos quelcom segur, infal·lible, definitiu com la mort que dóna? què us en sembla?

Joan Maragall, «La ciutat del perdó» (10 d’octubre del 1909)