Els senyors i les senyores que van al cinema després de sopar estan convençuts que van a veure el triomf de la virtut i la desfeta del vici. Són com uns que van a la sala de joc i ja saben que sortiran guanyant. I això fa que el cinema sigui fals de cap a peus. No és que algunes vegades, en el món que vivim, no es donin aquests casos que presenta el cinema; però tots estem convençuts que, si es donen, es donen molt poc. L’optimisme apriorístic del cinema és una cosa infantil i tronada. Si aquest espectacle no valgués la pena, no valdria aleshores la pena de parlar d’aquest punt.

«Optimisme i cinema» (La Publicitat, 17 de febrer del 1924), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001), pàg. 240