El tren havia arribat a la Gare de Lyon poc abans de migdia. En la seva fugida precipitada, Mary Wallace duia un equipatge ben lleuger. Tant era. Si l’estada a París s’havia de perllongar gaire temps, ja s’ocuparia de fer les compres adients. Al capdavall tot el seu vestuari era passat de moda, el que s’havia quedat a l’armari, les quatre peces que havia entaforat de bursada en una maleta i el vestit de viatge color malva que duia, d’una firma acreditada però deslluït pels anys i pel desús.

, La passió segons Renée Vivien (Barcelona: Columna/Proa, 1994), pàg. 129

Fins a l’hora de sopar, parlàrem llargament, però espaiadament. De vegades el periodista s’adormia, feia una becaina. No podia més. De sobte es despertava de bursada i em mirava enriolat i trist. En un dels seus moments de lucidesa em digué unes paraules que m’han quedat gravades tota la vida. Em digué que el règim de Mussolini seria espectacular i de molt rendiment periodístic. «Les agències de notícies i els diaris hi guanyaran molts diners. Serà una cosa nova i per això mateix interessarà a la gent… El resultat, comprendrà que a mi tant me fa…»

«La marxa sobre Roma», dins Notes disperses (Barcelona: Destino, 1969)