Les estadístiques deformen la realitat a través de l’efecte vaca, que és aquella facècia de si jo no tinc vaca i tu en tens dues, estadísticament en tenim una cadascú. Doncs bé: la cultura estadística és de cinema de crispetes i música pop, és de best-seller com a sinònim de lectura, és de còmic i manga, és de videojoc, és de sudoku, és de televisió. Ras i curt, és de consum.

Patrícia Gabancho, El preu de ser catalans (Barcelona: Meteora, 2007), pàg. 221

De vegades, sembla que et vulguis fer el savi si dius que vas al cinema Verdi, on només en fan en versió original, europees, la majoria, o del cinema americà independent, amb subtítols, quan el públic en general s’ho passa millor amb les fabricades als grans estudis americans, molt espectaculars, amb actors que surten a les revistes, corredisses i persecucions d’automòbils, helicòpters, tancs, avions o ginys nuclears que exploten amb gran estrèpit i gairebé t’esquitxen la ferralla a la cara mentre els veïns dels seients del costat xarrupen un refresc per fer anar avall el contingut d’una enorme paperina de crispetes que deixen una embafadora sensació oliosa a tota la sala.

Joaquim Carbó, Setanta anys, un centenar de títols, un milió d’exemplars (Barcelona: Barcanova, 2002)